Finalment ha arribat el dia de deixar enrere la família (la peruana) i continuar amb l’aventura. La despedida va tenir dues cares, una festiva i una altra més emotiva. La primera va consistir en una festa, cúmbia, salsa i ball fins les vuit del matí. L’endemà va arribar l’hora de la nostàlgia i tot i que la nostre relació només tenia una setmana, va ser dura i les llàgrimes van ser les protagonistes. Si tot va bé però, els tornaré a veure ja que m’han invitat a passar el Nadal amb ells.
Realment despedir-me d’ells m’ha deixat una mica tocat i necessitaré un parell de dies per reconciliar-me amb la meva condició d’aventurer solitari.
PD: ES PREGA QUE ES FIRMIN ELS COMENTARIS PERQUÈ EN NATXOT SÀPIGA QUI PARLA

6 comentaris:
"A lo mejor, soy otro; andando, al alba, otro que marcha"
(César Vallejo, tocayo peruano!)
Que continui el viatge!
Brassadotaaaaaaa!!
Lola
Buff, me'n descuidava.... guapuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!!!
Lola
A nàpols no firmem mai, no s'ha deixar rastre! quina bella peruana eh! esperem que ens fagis tiets ben aviat
no és guapu
és guapaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!
Com que passar el Nadal amb la família peruana? I què farem la teva família d'aqui? hihihi...
Joan, filldecosí. (o alguna cosa així, no?)
Costa!! Que xulo això d'anar fent amistats eh! El que és més sorprenent (i si no es prova costa de creure) és que les relacions avancin tan ràpid eh! És increïble, fer amistat amb gent que feia tot just una setmana no coneixies de res i ara és com si els coneixessis de tota la vida! Això és la màgia de viatjar!
che bello Jordi! questi paroli mi hano arribato al fondo dil cuore! Terrone per sempre!
Publica un comentari a l'entrada