Què voleu que ús digui, UNA PUTA CANYA! No es pot explicar amb paraules i per moltes fotos que ús envií no podreu fer-vos a l’idea del que és, per alguna cosa és una de les 7 meravelles del món mundial i universal. Com deia el gran Miki Moto, si respira tal mistisisme que fins i tot un manual de talla-gespes resulta quelcom místic.
Així doncs em limitaré a explicar les anècdotes viscudes en primera persona en la meva visita al Machu Pichu.
M’ha agradat:
- Llògicament, la visita, la meravella més extraordinària que han pogut contemplar els meus ulls.
- La companyia. Esperant el bus a les 4 del matí vaig conèixer un argentí i la seva dona que van acabar sent els meus companys de viatge durant tot el dia. Una gent de puta mare, i ja m’han convidat a fer-les-hi una visita. Ho intentaré.
- El clima, tothom m’avisava de que feia 15 dies que plovia al Machu Pichu i que potser no podria contemplar tota la seva esplendor. Doncs li dec caure molt bé a Déu nostre senyor perquè la primera hora no varem poder veure la sortida del sol però un joc de boires em va permetre fer uns plànols de puta mare (ja sabeu que a mi m’agrada molt això) i la resta del dia un sol de collons.
No m’ha agradat:
- L’amic argentí era una mica hiperactiu i em va fer pujar totes les muntanyes que rodegen el Machu Pichu per poder-lo contemplar des de tots els angles. Tinc unes agulletes de collons.
- La repressió de les forces d’ocupació del Machu Pichu. A les 11 del matí, quan ja feia més de 5 hores que em passejava per la muntanya un parell de policies em van cridar l’alto i em van fer-los acompanyar a l’oficina principal. El motiu d’aquell segrest era que no podia gravar amb una càmera professional a no ser que pagués 800$, són uns flipats, vaig dir jo. Després d’un rifi rafe d’una hora (em volien fer esborrar tot el que havia gravat, els planos de la boira inclosos) vaig treure la cinta, me la vaig ficar a l’interior dels calçotets i els vaig dir que si volien em podien guardar la càmera però la cinta anava amb mi. I així va ser.
- A vegades la meva insistència i tossuderia per aconseguir una foto em poden portar algun petit problema. Un cop enfilat al Wayna Pichu (la muntanya que es veu a la foto) vaig voler fer una foto espectacular però vaig patir un petit accident i vaig caure per un marge. Resultat: la foto no va sortir i porto un parell de punts a la mà i el cos ple de rascades. Un altre dia serà. Mare no pateixis, estic viu i continuo amb el viatge.
Així doncs em limitaré a explicar les anècdotes viscudes en primera persona en la meva visita al Machu Pichu.
M’ha agradat:
- Llògicament, la visita, la meravella més extraordinària que han pogut contemplar els meus ulls.
- La companyia. Esperant el bus a les 4 del matí vaig conèixer un argentí i la seva dona que van acabar sent els meus companys de viatge durant tot el dia. Una gent de puta mare, i ja m’han convidat a fer-les-hi una visita. Ho intentaré.
- El clima, tothom m’avisava de que feia 15 dies que plovia al Machu Pichu i que potser no podria contemplar tota la seva esplendor. Doncs li dec caure molt bé a Déu nostre senyor perquè la primera hora no varem poder veure la sortida del sol però un joc de boires em va permetre fer uns plànols de puta mare (ja sabeu que a mi m’agrada molt això) i la resta del dia un sol de collons.
No m’ha agradat:
- L’amic argentí era una mica hiperactiu i em va fer pujar totes les muntanyes que rodegen el Machu Pichu per poder-lo contemplar des de tots els angles. Tinc unes agulletes de collons.
- La repressió de les forces d’ocupació del Machu Pichu. A les 11 del matí, quan ja feia més de 5 hores que em passejava per la muntanya un parell de policies em van cridar l’alto i em van fer-los acompanyar a l’oficina principal. El motiu d’aquell segrest era que no podia gravar amb una càmera professional a no ser que pagués 800$, són uns flipats, vaig dir jo. Després d’un rifi rafe d’una hora (em volien fer esborrar tot el que havia gravat, els planos de la boira inclosos) vaig treure la cinta, me la vaig ficar a l’interior dels calçotets i els vaig dir que si volien em podien guardar la càmera però la cinta anava amb mi. I així va ser.
- A vegades la meva insistència i tossuderia per aconseguir una foto em poden portar algun petit problema. Un cop enfilat al Wayna Pichu (la muntanya que es veu a la foto) vaig voler fer una foto espectacular però vaig patir un petit accident i vaig caure per un marge. Resultat: la foto no va sortir i porto un parell de punts a la mà i el cos ple de rascades. Un altre dia serà. Mare no pateixis, estic viu i continuo amb el viatge.
En fi, sembla que el que no m’ha agradat ocupa més espai que el que m’ha agradat però aquestes anècdotes són l’encant dels viatges. PURA VIDA.
5 comentaris:
tens uns collons com un toro
vigila que alguna vegada algun paio d'aquets no li agradi la idea
envians alguna imatge
ets bo tio
Pura enveja!
Nitus
cuida't bé la ferida!!
Laia
Jo també hi estat i no saps l'enveja que em fas. Cuida't molt.
una abraçada de
la tieta preferida
per cert, els teus cosins no acaben de veure clar que no siguis aquí per nadal...
Hola nano,
Perquè es posa un contador de visites? No sé, em fa gràcia.
Alguna foto de Kuzco també estaria be, no?!?
I ara on pares?
Pura Vida.
Salut
Publica un comentari a l'entrada