EN NATX JA NO ÉS AL PERÚ

Resulta una mica estresan mantenir el bloc el dia., pel que per molts són senzillament 24h. per mi actualment són milions d’aventures i noves experiències. Cada dia resulta fascinant i alhora esgotador. Vaig més o menys una setmana retardat amb les cròniques ja que ara mateix em trobo a la Paz, Bolívia i la crònica comenta les meves aventures pel llac Titi Kaka..
La meva última aventura peruana va ser el llac Titi Kaka, una de les experiències més autèntiques que he pogut viure en aquest viatge. Vaig està vivint durant un parell de dies en una de les illes flotants que ocupen el llac més alt del món. Tota una aventura, en una illa sense aigua, electricitat, cotxes ni cap mena de vehicle i per tant soroll, situada a més de 3.800m d’alçada. Un món totalment aïllat de la resta del món. Totalment incomunicat, i per tant, incorrupte de la resta del món. Em vaig allotjar a casa d’una família ja que llògicament a l’illa no hi havia ni hotels ni restaurants, cosa que feia l’aventura encara més hipnotitzadora.
Al tornar a Puno vaig conèixer un parell de madrilenyes molt interessants. Porten 4 mesos viatjant pel sud est asiàtic i feia 15 dies que havien arribat al Perú. Amb elles vaig està recorrent la zona del sud del llac fins que a la frontera amb Bolívia els nostres camins es van separar.
Va ser separar-me d’elles i descobrir una família que canviarà (si tot va bé), la resta del meu viatge. El mercat de la ciutat de Puno vaig conèixer una dona que em va oferir allotjar-me al seu hostal. Un petit hostal familiar, acollidor, i realment molt econòmic. Allà vaig recuperà la sensació de sentir-me com a casa. Era l’única persona que s’allotjava a l’hostal i la família em va acollir com si fos un més de la família. Feia els àpats amb ells, cuinava, i sobretot conversàvem. En l’últim dels sopas va aparèixer el cap de família, un home realment increïble. Havia set company de fatigues del Che en la seva aventura per Bolívia, va ser un dels companys d’Allende a Xile, havia estat governador de la zona del sud del país i havia superat dos intents d’assassinat per no jurar el càrrec sobre la bíblia. Actualment era professor de La universitat de Puno i havia enviat els seus dos millors alumnes a Barcelona per tal que aprenguessin tècniques i mesures per la defensa del català, per després implantar-les en la defensa del Quechua i l’Aimara, les dues llengües principals de la zona que corren un greu perill de desaparició. ÉS O NO ÉS UN PERSONATGE EXTRAORDINARI.
Si no fos prou amb això em va explicar l’historia del seu fill gran, un advocat que tip de les injustícies del món havia decidit instal·lar-se a la selva amazònica per defensar els indígenes de l’expropiació que el govern Peruà i Brasiler volen fer per construir-hi una zona turística. La història em va captivar tant que li vaig demanar que em poses en contacta amb ell i així ho va fer. Vam conversar i de seguida ens varem entendre, així doncs d’aquí una setmaneta m’embarcaré en un viatge de 4 dies per arribar a la zona en qüestió, una zona totalment aïllada, a la qual només es pot arribar en canoa per tal de gravar, o almenys intentar-ho, ja veurem com acaba, un reportatge.
ESTIC REALMENT EMOCIONAT, i això fa que la meva aventura per Bolívia no estigui captant tots els meus sentits, però d’això ja en parlarem en la pròxima (i potser última per una temporada) crònica. PURA VIDA i com diria al gran Sisa: VISCA LA LLIBERTAT!!