VET AQUI UN ELEFANT, VET AQUI UN OS, AQUEST CONTE JA S’HA FOS

Amics, amigues i gent del Senegal. Com esteu ? ara feia dies he que no ens veiem! Ni me’n recordo de l’ultima vegada que vam parlar, en fi, tots be, la familia els amics, penseu que la salut es el que realment importa.O almenys aixo diem els que no tenim calers, peros suposo que jo es llogic que no tingui caleres, per desgracia, ens han construit una vida basada en el treball, i no en el viure. Tots sabem, fins i tot jo, que he viscut en un somni, que la vida no es gresca i xarinola, que la vida no es un coneixer i descobrir a diari, i sobretot apendre i compendre. La vida que ens han muntat es un rutina i rutina. En fi, no es que volgui filosofar sobre el mon en que ens ha tocat viure, deu me’n guardi, hi ha gent molt mes preparada i assanyada per fer aquest tipus de valoraions. Basicament es que, es mes que provable, aixo no ho sap ningu, ni tant sols Deu ( me l’he trobat fa un moment el labavo i he aprofitat per preguntarli sobre el tema i m’ha dit que l’agafava amb els pixats el ventre. He deixat que pixes, que es rentes les mans i m’ha dit: com deies fill? (sempre em diu fill, jo ja l’hi he dit mes d’un cop que jo ja en tinc un de pare, a veure no ens enganyarem, no es allo que diguis, tinc un pare que es el millor pare del mon, no ! pero es el meu i ara ja fa un temps que ens coneixem i amb el temps li vas agafant carinyo i tal i cual. Amb la mare en canvi si que no hi ha dilemes, estic segur que el dia que repartien les mares a mi em va tocar la millor. Bueno, doncs el que anavem, que li vaig refurmular la pregunta i em va dir que no en tenia ni idea.

En fi xent (ptonas exjefe), que com em sembla que ja he comentat (en realitat no en tinc ni idea de si ho he comentat). M’he compromes a dir les coses tal com ragin. Aquesta sera molt possiblament, l’ultima cronica del bloc. Al bloc li queden poques hores de vida. Per molts aquesta es una noticia totalment irrellevant. Ni ha alguns que fins hi tot se’n elegren (ja no es respecta res), i a sobre es fan dir familia.

Resumint, que ha arribat l’hora de despedir-me del que ha set el meu millor amic durant els ultims 7 mesos. Hem rigut, hem plorat (si ho dieu a algu ho negare), hem desveriejat, hem perdut els papers, els hem trobat, els hem tornat a perdre, els hem tornat a trobar, ens hem emocionat, hem conegut, hem ensenyat, hem tornat a perdre els papers i hem deixat de buscar-los perque estavem del tot segurs que els tornariem a perdre. I aixi hem acabat, sense papers, com diria la meva estimada avia, sent ciutadans del mon.

Pero a un d’aquests ciutadans del mon ja l’hi ha arribat l’hora. Pero com tots ja sabeu, mor essent la persona mes felic que he conegut mai.

En fi, doncs que aixo hauria de ser una despedida. Un adeu, un moltes gracies per tot, un ha set un plaer i un orgull disfrutar d’aquesta aventura amb algu com tu, i que mai t’oblidare. Pero d’aixo jo no en ser. No soc bo en les despedides. Sempre em surten les paraules un cop han passat minuts, hores, dies, mesos i fins i tot anys... que no soc bo en aixo tu. Ho he intentat , us ho prometo #apunt

#apunt

Els ultims 9 dies els he passat en una illa paradisiaca al sud del Brasil. Apartament a primera linia de mar, poble pescador, no turistes, llargues passajades per la platja, fumar alguna herba verda de la poblacio indigena que diuen que va molt be per pensar (mare, fes-te’n a l’idea, el teu fil es un artista, i com a tal ha de beure i drogar-se, quina mena d’artista vols que sigui, pots esta contenta de que no t’ha sortit un geni i ja he superat amb escreix els 25) i intentar assumir tot el que ha passat durant els darrers 7 mesos. I nomes he arribat a una conclusio, que he set molt pero que molt felic. I que la vida (ara si no recordo malament enganxo aixo amb l’inici de la cronica, no n’estic segur, pero em sona haver comencat aixi) que soc concient que la vida no es aixi, que he viscut en un somni, pero que ha sigut un somni merevellos, que ha sigut un plaer compartir tots aquest dies amb tu, que no m’arrepenteixo de ni un dels moments viscuts el teu costat, i que mai t’oblidare.

MOLTES GRACIES AMIC

Et prometo que el PURA VIDA mai no morira.

El video

I les fotos de Rio

P.D. Es comenta que el bloc espera un fill !!!!!!!!!!!!!!!!!!

P.D.2. Ara ja no espero comentaris, jo ja no tornare a entrar mai mes el bloc.