GOODBYE BOLIVIA

Hola amics, com sempre (ara aqui tots a coro ho haurieu de CRIDAR) ANIREM A PAMS !!!!!!!!!!!! (no ser com haura quedat pero dins el meu cap es quelcom divertit d’imaginar, cada un de vosaltres, amics familiars, devant l’ordinador, amb la cara il.luminada per la pantalla i cridant ANIREM A PAMS!!!!!!!!!)

En fi, el primer pam es que ja no estic a Bolivia. Oooooooohhhhhhh! Snif snif (pels que no ho sapigueu aixo de snif snif significa plorar o quelcom similar, jo ho he apres fa quatre dies, Mai he set molt d’enviar missatges i menys de plorar en un missatge, tinc uns principis, no ser quins, pero els tinc, mai he mirat quins eren, intentare buscar-los i fer-vos els saber en la proxima cronica.

Hosti tu, cada dia em costa mes anar el gra i menys anarme’n per les rames. Com anava dient ja no em trobo a Bolivia, ara soc un nou boludo. Deu nostre senyor (a qui aprofito per saludar) sembla que tampoc volia que jo deixes Bolivia. Uauuuuuuuuu!!!!!! debeu esta pensant, t’he visions mistiques? Ha tingut una aparicio? Ha tingut una experiencia religiosa? No amics, sus en va molt la flapa!Com podeu dir aquestes bestiese!! Es que heu perdut el senderi!!! Molt mes senzill que aixo. El meu primer desti despres de La Paz va ser Santa Cruz, a l’extrem tropical de Bolivia. Havia de ser un viatge de 12 hores pero, i aqui es on entre en accio Deu Nostre Senyor (el que novament saludo, la gent important se l’ha de tindre contenta). Com deia el viatge havia de durar 12 hores pero finalment en va durar 32h. Primer Deu Nostre Senyor va decidir ficar una muntanya de terra el mig de la carretera (el que els simples mortals com vosaltres coneixeu com una esllavisada), 8 hores mes. Mes endavant, Deu Nostre Senyor es va deixar una aixeta oberta i va provocar que el riu Nistot sobrepasses el seu nivell habitual i cubris la carretera i vam haver d’esperar que Deu Nostre Senyor tornes a casa i tenques el collons d’aixeta. Aixi doncs 36 putes hores de viatge. A veure qui es el que te els sants collons de dir que es ateu ara!!!!!!!!

Com deia, Santa Cruz va ser el meu primer desti despres de la Paz. Una ciutat tropical, un clima de puta mare, noies boniques, motos d’aigua (en un aparador), ... pero en Natxot estava una mica tonto i es va passar els tres dies estirat a una amaca reflexionant sobre el perque de tot plegat. Fins que va decidir que allo no podia continuar aixi, havia de fer quelcom per invertir aquella situacio i la millor opcio era Oruro, ciutat de carnavals.

Dins l’apartat de carnavals haurem d’anar molt a pams perque els carnavals per aquestes contrades donen molt de si. Sense anar mes lluny (em sembla que l’Argentina ja es prou lluny), aqui els carnavals s’acaben el proper diumenge. Be doncs, posa que ja soc a Oruro perque si em fico a explicar el viatge no arribarem mai al quit de la questio (jo mai no he entes aquesta expresio, que collons es un quit? M’agradaria que algun linguista m’ho aclaris). Novament me n’he anat de mare, disculpin les molesties.

Oruro, carnaval, Natx. Fins aqui espero que ningu s’hagi perdut. Els carnavals d’Oruro son els mes populars de Bolivia i llogicament el bo d’en Natx es va plantar alla sense tindre cap reserva. Aixi doncs el primer dia el va perdre sent rebutjat de porta en porta. Finalment va trobar una porta que no se li va tencar els morros. Un hotel situat el vell mig de la poblacio, amb vistes al carnaval des de l’habitacio, bufet per tots els dies i barra lliure, el preu no us el dire pero son els calers de l’estat i jo en faig el que vull. Ja teniem en Natx allotjat, que comenci la festa.

Era el dijous, el dia previ a l’inici de tota la gresca, aixi que en Natx va decidir anar a inspeccionar la ciutat. Resulta que aqui es tradicio fer guerres d’aigua per carnaval, i si val tot. Veus gent armada amb super pistoles d’aigua, galledes, globus,... jo pobre de mi vaig comprar uns quants globos d’aigua per defensa propia sense saber que estava cavant la meva propia fossa. A la que vaig decidir llencar el primer ja tenia tot un exercit de nens super ben entrenats i col.locats que em van deixar moll com un anec. Vaig refugiar-me en un portal i alla hi vaig coneixer en David, un angles que viu a Barcelona i que es productor de la BBC. Vam decidir allunyar-nos del camp de batalla i tot conversant em va explicar que al migdia arribava el seu equip i que poder podria ajudar a fer quelcom. Vaig anar a dinar amb ells, tots ells anglesos, i com a tal, bastant molt capullots, pero eren la BBC tu!!! En David em va convidar a treballar amb ells durant el cap de setmana i jo llogicament vaig acceptar. Al vespre vaig sortir a sopar quelcom i sense jo volero em vaig veure de nou involucrat en una guerra d’aigua, pero ara ja era fosc i la calor no era la mateixa. Total, que l’endema em vaig llevar amb una enfebrada de collons i vaig haver de gaudir de l’inici del carnaval des de la finestra de l’habitacio. Son coses que passen.

L’endema dissabte, fart de viure els carnavals des de la distancia vaig decidir que ja no estava malalt i vaig baixar a viure els carnavals en primera persona. A les grades des d’on gaudia de la desfilada vaig coneixer un grup d’homes que superaven la quarantena que a les deu del mati ja comencaven a anar entonats i les seves respectives dones ja els havien engegat. De seguida em van caure de puta mare i ens vam passar el mati bebent, cantant i pirupejant a les noies que desfilaven. El migdia vam anar a dinar a l’hotel tots plegats i en acabat tots ells se’n van anar a dormir. Aixi doncs, em vaig trobar tot sol i amb una papa considerable. No va passar gaire estona que va arribar una noia que havia conegut a La Paz que treballava amb els nanos del carrer. Per celebrar-ho vaig anar a buscar una ampolla de Singani ( el wisqui bolivia) que havia comprat pel meu pare. Entre tota la colla ens la vam polir emb un tres i no res. Tot bevent i parlant la Daniela (la noia de La Paz) em va comentar que els nanos s’havien passat tota la setmana demanant per mi i si tornaria. La nostalgia tornava a fer acte de presencia pero el final vaig decidir embolicar-me amb la seva amiga i oblidar-me de tot plegat.

Diumenge, ressaca, mes carnaval i fi de festa. Esta molt resumit pero es que veig que si no m’allargo molt. Hostia i els de la BBC, ja no me’n recordava, en fi tu, tinc molt mal de cap, una rassaca horrible i molt poques ganes de treballar. Visca la professionalitat !!!

En fi, que despres d’Oruro em vaig dirigir cap a Potosi, la ciutat minera de Bolivia. Alla la festa del carnaval encara durava pero el meu cos em demanava calma i serenitat i com que hem d’acabar el viatge tots dos junts (cos i ment), vaig decidir cedir per tenir-lo content. En una relacio de dos s’ha de saber cedir.

Aixi doncs ja soc a l’Argentina, aixo ho deixarem per la proxima cronica. Nomes quatre pinzellades. Aixo comenca a tenir pinta de final per diferents motius. L’un l’economic, aqui els preus son bastant similars els de Catalunya, s’ha acabat el dinar per un euro, dormir per 3 i emburratxar-me per 5. Per altre banda aquesta gent estant forca civilitzats i l’experiencia ha perdut bona part de l’exotisme que tenia. Tot i aixo, encara queda corda per dies.

Ignasi Costa, ennatxsenvaalperu, Argentina.