DON'T CRY FOR ME ARGENTINA, JA SOC AQUI!

Benvingudes senyores i senyors, animals vertebrat i invertebrats (tot i que la veritat es que els invertebrats mai han set massa del meu agrat, pero si han tingut els sants collons de teclejar la direccio i arribar fins aqui ja es mereixen tot el meu respecta) i tambe els i donc la benvinguda a una nova cronica del bloc del bo d’en Natx. Els animals vertebrats que hagin arribat fins aqui tambe es mereixen la meva admiracio pero amb l’ajuda de vertebres tot es molt mes facil i no deixen de ser familiars llunyants dels humans (tot i que es evident que l’home ve de la patata).

En fi, anirem una mica al gra perque ja porto 15 dies per l’Argentina i encara no he explicat res de res i les coses es van acumulant, i despres rebo critiques per la llargada de les croniques

El meu primer dia a l’Argentina he de dir que em vaig emocionar i em va caure la llagrima. He consultat els meus principis i no i deia res de plorar en public mentre no fes un dramon, i no va ser el cas, va ser una dolca llagrima desllisant-se pel meu bronsejat rostre. Us exlicare la situacio. Anava jo caminant per un dels bonics carrers de Humahuaca escoltant una bonica canco de l’Andres Calamaro anomenada la libertad versionada per la Fabiana Cantillejo (pero no va ser aquesta dolca melodia que la em va tocar la fibra sensible), havia deixat de ploure i un bonic arc de sant marti va apareixer per sobre de les muntanyes creant una imatge realment espectacular ( pero tampoc va ser aquesta extraordinaria aparicio la que em va fer caure la llagrima). Al baixar al cap despres de contemplar aquesta bonica imatge vaig veure que em trobava davant un pas de peatons, i despres vaig veure que hi havia un cotxe parat davant d’ell. BOCABADAT, em vaig mirar el conductor i em una tendresa extraordinaria em va mostrar el cami per que crauers el carrer. INCREIBLE. Suposo que no entendreu que carai em passa pero feia gairebe 4 mesos que el creuar un carrer era una gran aventura i dia a dia em jugava la vida tontament pel simple fet de creuar el carrer. Recordant aquell moment ja m’estic tornant a ficar tonto, pero segons els meus principis no puc tornar a plorar aixi que continuem endavant.

Aquesta bonica experiencia em permet introduir una mica el meu nou desti, l’Argentina. La meva aventura per les ameriques ha perdut forca d’exotisme. La veritat es que aquest pais esta forca civilitzat i recorda bastant el vell continent. De forma resipruca jo tambe he perdut el meu exotisme, ja no soc el gringo. El meu rostre aqui passa forca desepersebut i ja no soc el blanc de totes les mirades. Al menys dels homes, les dones continen quedant totes bocavadedes el contemplar el meu espectacular rostre i en mes d’una ocasio he hagut d’acostar-me a la dama en questio per ajudar-la a tancar la boca (es broma, nomes m’ha passat 4 o 5 cops).

Bueno amics, amigues i els animals que no nomes saben teclejar sino que tambe saben llegir( si heu arribat fins aqui, m’estic dirigin els animals, ja us heu guanyat la meva admiracio de per vida, us enviaria un peto ben gran pero he consultat de nou els meus principis i no em permeten besar ni practicar actes amorosos amb cap tipus d’animal per molt carinyo que li tingui) pero si us envio una forta abrecada, res sexual.

Novament se’ns esta allargant l’assunto i no he explicat massar res de res. De fet no hi ha massa res a explicar perque he deixat l’alcohol. Si amics, la meva vida s’ha tornat quelcom molt avurrit i quotidia. Llargues passajades per les ciutats, excursions per peratges extraordinaris i aquestes coses que fan els turistes normals i corrents, una desgracia. Fart de ser un turista mes, acabo d’arribar a Mendoza, terra de vins. El meu cos m’havia demanat uns dies de calma pero la ment ve apratant fort i tambe reclama els seus drets i diu que si ella tambe esta de vacances vol esta en estat etilic per no haver de pensar constantment, molt llogica i respectable la seva postura. Estic en constant equilibri entre cos i ment perque tots ells estiguin en plena armonia i poguin disfutar de l’experiencia pero hi ha moments que resulta esgotador i tinc ganes d’engegar-los a ambdos a tumarpelcul i continuar el viatge tot sol. Aixo de viatjar amb colla es forca cumplicat!!!

En fi, em temo que ja he sobrepassat l’espai destinat a aquesta cronica i no he explicat res de res. Un rapid resum. Primera etapa a l’Argentina Humahuaca, centre de la quebrada, zona muntanyosa, on encara hi quedava una mica d’exotisme. Despres vaig anar baixant per poblets de la zona fins que vaig veure que si seguia aquell ritme necessitaria 1 any per visitar el pais i no es plan. Aixi doncs, vaig ficar la directe fins a Cordoba, el centre de l’Argentina. Menjar asados, disfrutar de la civilitzacio i dels seus carrers atepaits, excurcions a les boniques serralades que la rodegen i ja arribem el dia d’avui, Mendoza.

Aqui es celebra la festa de la vendimia, o sigui que continuant amb l’activitat de turista bulgar em veure obligat a tornar a veure i aixi obrir la veda per la nova etapa, despres llogare una bici i jo i el meu pedal ens en nirem a visitar les bodegas, tres dies de passeig per les muntanys. Cos, ment i pedal, tots units fent forca, tant se val d’on venim, si del sud o del nord, ara estem d’acord estem d’acord, una botella ens acompanya, Visca el pa, visca el vi i visca la mare que ens va parir.

SALUT AMICS

... I VIA FORA QUE TOT ESTA PER FER I TOT ES POSSIBLE

PURA VIDA

P.D. L’autor del bloc no te problemes amb la beguda, el contrari, es porten de puta mare.