SURREALISME EXTRAORDINARI

Benvolguts amics, amigues, familiars I tots aquells que es fiquin en pagines de desconeguts per xafardejar, gracies per cuidar el blog en la meva absencia. Veig que el numero de visites no para de pujar I aixo vol dir que us aburriu molt a la feina, vigileu no us enxampi el jefe que si tots aneu al paro la meva aventura no es podra allargar gaire mes. Com podeu comprovar segueixo sense accents, aixi queda mes exotic.

L’Amazones, selva en estat pur, I per variar la meva experiencia ha set aventura en estat pur. L’arribada a Rurrenabaque no va ser gaire animadora, despres d’aconseguir un allotjament economic I amb ventilador (escencial per la supervivencia en aquesta zona) em vaig disposar a visitar les diferents agencies per la meva excursio, el cap de dues hores, forca desanimat pel resultat (les que no eren massa turistiques eren massa cares) vaig anar al riu Beni a reflexionar. De sobte un crit familiar va trencar la meva meditacio “catalonia is not spain”, vaig intuir que el crit anava dirigit a la meva persona ja que jo duia la samarreta de la seleccio I a mes era l’unica persona de l’indret. En efecte, era un jove guia que estava acompanyant amb la barca a la resta de gent del complex turistic on treballava a la ciutat. Resulta que diumenge eren les eleccions I dos dies abans tothom havia d’esta al poble perque tot quedava tancat I barrat. El meu nou amic pero era una excepcio, era un dels indigenes que havia quedat for a del cens I li havien otorgat la misio de vigilar el complex. Jo li vaig exposar la meva situation I ell em va animar a acompanyar-lo. Al cap de cinc minuts ja estava a dalt la barca amb les maletes apunt de marxa.

Una experiencia forca incredible.Em va allotjar en una caseta al mig de la selva que no tenia parets, la funcio de les parets la feien quatre teles de mosquiteres. Ell s’allotjava a la casa principal, a 10 minuts de la meva caseta. Es a dir, jo el mig de la selva, amb res mes que quatre mosquiteres I un sostre de palla. INCREIBLE. La primera nit, despres d’anar amb el company a visitar els caimans del llac, nomes surten de nit I a ell li agradava molt anar-los a molestar, va arribar el primer cangueli fort. Vam deixar la barca a la casa gran I ens vam despedir fins l’endema. Em quadaven deu minuts de caminata pel mig de la selva amb la companyia del lot que nomes atreia els mosquits I tot d’animalons que m’acompanyaven amb els seus sons. Finalment vaig arribar a la caseta, alla m’esperava una bonica tarantula d’un pam al pany de la porta, amb l’ajuda d’un pal vaig aconseguir que s’allunyes I corrents vaig entra a la meva mosquitera gegant. Llogicament al complex no hi havia electricitat I nomes m’il.luminava una bonica I curta espelma, em vaig posar dins el llit I vaig esta una hora estirat al llit escoltant el concert que la selva em va oferir com a benvinguda, finalment em vaig adormir.

El despertar va ser quelcom incredible, obrir els ulls I selva els quatre costats, a un costat uns monos saltant d’arbre a arbre, a un altre la mateixa tarantula que havia decidit fer-me companyia tota la nit I el concert encara no havia acabat, la gent de la selva son molt atents I cuiden molt aquests detalls.

L’aventura consistia en caminates de 7 I 8 hores per la selva en busca de fauna diversa I curiosa I les nits anar al llag a molestar caimants I pescar piranys (A tots aquells que us feu dir pescadors, heu quedat com a simples apranents, un servidor a pescat piranys, I unes quantes, I al final fins I tot m'atrevia a treure l’am d’aquelles dents tant afilades).

Al quart dia van arribar tots els treballadors I un parell de turiste, un alemany I un japo I jo vaig decidir que la meva aventura a la selva havia arribat a la seva fi.

Semblava que ja tot havia acabat pero la selva encara em guardava una ultima sorpresa. Per una vegada havia decidit passar per davant la comoditat a l’economia I ni aixi ho vaig aoncseguir. Havia vingut amb avioneta I aixi havia de retornar pero l’inici de les pluges va fer que la pista de l’aeroport, que era de sorra, quedes inhabilitada I despres d’un dia d’espera (em va servir per coneixer una antropologa suissa molt interessant I per barallarme amb un grup de jueus que es creien els amos del poble) vaig decidir que havia d’abandonar el poble I l’unica forma era el bus. 20 hores de viatge, cami de carro, una tartrana de bus, no vam superar els 40km/h en cap moment I el pitjor les companiyes, primer un home de mes de 150 kg que no em deixava moure, despres una dona amb un parell de gallines que nomes feien que mossegar el meu bras amb l’impunitat total de la seva mastressa, el seguent una dona amb un nador de poc mes d’un any que me’l va encolomar perque ella pogues dormir, el cap de mes d’una hora es va despertar li vaig retornar el seu fill I quan jo intentava dormir el nen dels collons nomes feia que estirar-me els cabells, en aquest pais fins I tot anar a comprar el pa es una aventura.

Finalment, despres de 20hores de viatge I no mes de 2 hores de son he arribat a La Paz. No ser quin sera el meu proxim desti, nomes ser que quan acabi aquestes linies m’espera una dutxa amb aigua calenta (fa mes d’una setmana que no m’he pogut dutxar amb aigua calenta) I unes quantes moltes hores de son. Aixi doncs, BONA NIT I TAPAT